Panamà al segle XIX

El Panamà, oficialment la República de Panamà, és el país més meridional de l’Amèrica Central, situat a l’istme homònim que connecta els subcontinents de Nord-amèrica i Sud-amèrica i per tant, sovint és categoritzat com a estat transcontinental. Limita al nord-oest amb Costa Rica, al sud-est amb Colòmbia, al nord amb el mar Carib i al sud amb l’oceà Pacífic. Té una superfície de 75.517 km² i una població estimada de 3,3 milions d’habitants. La capital és la ciutat de Panamá.

Panamà va ser explorat pels espanyols en el segle XVI. El 1821 va formar part de la República de la Gran Colòmbia i quan aquest es va dissoldre el 1830 va formar part de Colòmbia. Se’n va separar el 1903, amb el suport dels Estats Units i ràpidament va signar un tractat amb aquest país per permetre la construcció d’un canal entre els dos oceans i per cedir-los la sobirania dels territoris del canal, coneguts com la Zona del Canal de Panamà. La sobirania del canal va ser retornada de manera progressiva i es va completar amb la transferència de les bases militars nord-americanes el 1999.

Ocú es un distrito panameño, ubicado en la provincia de Herrera en Azuero. (Wikipèdia)